EXEMPLE D'UN CRÍTICA MOLT BEN FETA SOBRE L'OBRA DE TEATRE UNA VELLA, CONEGUDA OLOR

Una alumna de 1r de Batxillerat d'aquest institut, la Meritxell Villanueva ha volgut compartir amb tots, des del bloc del curs, la seva crítica sobre l'obra. Ella sí que mereix un fort aplaudiment i una Bravo! Comproveu-ho vosaltres mateixos i animeu-vos a continuar amb el seu exemple; entre tots podrem enriquir aquest bloc.

Bravo! Aquesta és la paraula adequada per descriure Una vella, coneguda Olor.

Aquesta obra escrita per Josep Maria Benet i Jornet, ens transporta cap a la Barcelona l’any 1962, en un barri obrer, més concretament en un pati de veïns on la jove Maria se sent ofegada per l’ambient que s’hi respira; unes veïnes xafarderes, en una època on la dona tenia un paper secundari, sense recursos econòmics, ni coneixement sobre la vida… però enamorada del seu veí Joan. La Maria té la nessitat de marxar d’aquell lloc, de conèixer més enllà dels patis que la rodegen, però l’opressió de la seva mare que té una visió tancada sobre la vida i sobre el paper de la dona li ho impedeixen.

Per això ella veu l’oportunitat de deixar-ho tot enrere amb en Joan, que és un noi de vint-i-set anys, intel·ligent, amb estudis, amb ganes de canviar la societat  i que sembla diferent de la resta de joves del veïnat .

Totes aquestes expectatives desapareixeran quan ell li diu que l’única manera de comprovar si és real l’amor que senten l’un per l’altre és tenir relacions sexuals. Aquesta idea turmenta Maria, que s’hi nega, ja que va contra els principis que li havien ensenyat a l’escola de monges. Però uns dies després, davant la idea de perdre’l, finalment accepta, però el que ella desconeix és que el seu enamorat està promès amb la filla del flequer, la Tereseta, fet que descobrirà l’endemà, i veurà que Joan és exactament com els altres nois; només busca el plaer físic i els diners, i que totes les idees que semblava tenir, que el feien diferent, en pocs segons s’esvaeixen com el fum.

És una obra excel·lent que tot i ser de 1962 sembla actual per la manera en què està tractada, i perquè realment no és un temps tan llunyà al nostre. Tot el que aquest va comportar era el pa de cada dia dels nostre avis o fins i tot pares. Una visió que ens permet veure que fins fa quatre dies la dona estava sotmesa a l’home, mentre aquest treballava i tenia llibertats, la dona només servia per a cuidar els fills i encarregar-se de les feines de casa. Justament és aquest ambient el que ofega la protagonista. L’argument de l’obra, de fàcil comprensió però molt complex alhora, fa que l’espectador estigui al cas en tot moment sense perdre cap detall.

Uns actors excel·lents representen els personatges d’aquesta obra amb una força interpretativa que et transporta al pati de veïns i et fa molt més propera la situació.  Cal destacar la brillant actuació de la Sara Espígol (Maria), que sap transmetre aquest sentiment  de ressentiment  cap al seu entorn i commoure el públic, de tal manera que et poses en la seva pell. La mare de la Maria (Mercè Arànega) és l’altra cara de la moneda, és a dir, ella es conforma amb el paper que té a la vida. Justament són mare i filla les que ens mostren l’enfrontamnet entre les dues generacions.Tot i haver pocs personatges en aquesta obra, l’originalitat de cadascun, com per exemple la veïna xafardera, o el vell Quimet, contrasten i donen el contrapunt a l’obra, donant-li uns tocs d’humor molt efectius i realment molt divertits.

L’escenografia és al·lucinant, ha captat tots els detalls d’un pati i els ha muntat un per un a l’escenari, la combinació de llums, la música… et transporten al pati, enmig de l’acció.

El final culminant és inesperat, quan la mare d’en Joan retira el llençol i la Maria el descobreix besant-se amb la Teresa. En aquest moment totes les seves esperances i il·lusions desapareixen instantàniament i ella es veu sola, estancada altra vegada i condemnada a quedar-se en el barri que tan odia. Un final obert que obliga a l’espectador a pensar un final; estarà embarassada la Maria? Podrà refer la seva vida lluny del barri o s’hi quedarà?

Una obra fantàstica que no et deixa indiferent, que et fa gaudir en tots els aspectes i que et fa reflexionar i et convida a imaginar, a gaudir, riure i sobretot a no perdre mai l’esperança tot i que les coses no surtin bé, ja que després d’uns dies de pluja sempre surt el sol.

Crítica de Meritxell Villanueva